dimarts, 4 de novembre de 2008

Vull fugir d'aquí

Vaig sortir de casa carregant la motxilla a les espatlles, potser sí que l’havia omplert massa. A pas ràpid per no perdre el tren altra vegada, vaig enfilar carrer amunt tot pensant que ja era hora que arribessin les vacances. A les 12:34h agafaria el tren, arribaria a les 13:43h i tenint en compte que teníem dues hores de caminada, que havíem de dinar pel camí i que no volia fer curt, vaig pensar que seríem a la casa pels volts de les quatre de la tarda. Comptava que amb una hora ens hauríem instal·lat i podríem tenir, aleshores, una estona lliure (d’una hora) en la qual podria fer la feina que duia de classe. Les dues hores següents serien per fer l’activitat que duia preparada i llavors...

- Lali! Lali!

Em vaig girar i vaig veure en Joan que esbufegava. Venia corrent per atrapar-me.

- Lali, espera’m!

- Ja t’espero, tranquil.

- Suposo que has deixat tot el que et vaig dir a casa, no?

- Rellotge, telèfon mòbil, MP3, i tot el que vagi amb piles, sí, ho he fet, però no sé si sobreviuré.

- Ja veuràs com sí. Allà on anem això et faria més nosa que servei.

No n’estava gens convençuda, em mirava el canell i el notava massa lleuger. El rellotge ja formava part de mi. Però bé, serien quatre dies: no arribarien a 96 hores. Quan passàvem per davant la farmàcia vaig exclamar un:

- Són dos quarts d’una, perdrem el tren!

- Lali, relaxa’t, anem de vacances per desconnectar i no fem pas tard enlloc.

No vaig dir res, però vaig pensar que el següent tren sortia a les 13’20h i que aleshores arribaríem a les 14’29h i hauríem de dinar abans de posar-nos a caminar i potser aleshores arribaríem a quarts de cinc a la casa i hauríem d’anar ràpid a instal·lar-nos si volíem tenir temps lliure per estudiar i que les dues hores que requeria la nostra activitat es podrien veure tallades pel berenar i que es faria fosc poc després i...

- Sé en què estàs pensant però relaxa’t que la RENFE no és mai puntual.

- Potser tens raó, però...

- La tinc, tranquil·la.

Certament el tren va arribar deu minuts tard.

A mida que passàvem per les diferents estacions, el grup anava creixent i aviat vam ser tots. Era una amistat curiosa, la nostra, ens havíem conegut per Internet i quedàvem de tant en tant (potser massa de tant en tant) per passar uns dies junts en algun lloc i gaudir de la companyia. Com que tots i totes ens bellugàvem en un ambient d’escoltisme o d’esplai, les nostres trobades seguien aquesta línia.

Van ser quatre dies de pau, tranquil·litat, i fins i tot vaig aconseguir oblidar-me de voler saber l’hora: ens despertàvem quan el cor ens deia prou i la jornada començava aleshores. Probablement si hagués tingut un rellotge a l’abast, m’hagués escandalitzat d’estar sopant a les cinc de la matinada, o dinant a les vuit del vespre.


La casa, dalt d’un turó al pre-pirineu, tenia unes vistes impressionants. Podia notar el fred de l’aire que m’apartava els cabells de la cara; després de dinar, gaudíem a so de guitarra de les millors postes de Sol i les nits, al ras i coberts amb un bon feix de mantes, eren les més estrellades que he vist mai. Els dies allà dalt eren tranquils, molt tranquils, i et permetien oblidar-te de tot. En mig de tanta pau, un dia en Joan em va agafar i se me’n va endur al cim del costat. No és que fos la muntanya més alta que he pujat mai però ja no recordava com de bé s’hi està. El relleu de Catalunya és preciós.

Quan vam tornar a casa estava rebentada i vaig procurar dormir tant com vaig poder. L’endemà, però, treballava, així que el despertador va tornar a sonar a les vuit del matí: tenia una hora per vestir-me, esmorzar, fer-me el llit, etc. i arribar a la feina. A l’arribar em vaig posar nerviosa de cop, m’havia desentrenat en allò de córrer amunt i avall, de dependre sempre de les hores, dels minuts i dels segons. No ho aguantava, potser m’hi vaig capficar massa però sentia de fons el rellotge que feia TIC-TAC, TIC-TAC i per més que corria, per més que feia feina, el rellotge no parava: TIC-TAC, TIC-TAC. Pensava... “ja has deixat tot el que et vaig dir a casa?” TIC-TAC, TIC-TAC; “l’aire m’apartava els cabells de la cara” TIC-TAC, TIC-TAC; “postes de Sol” TIC-TAC, TIC-TAC; “aquí el temps no importa en absolut” TIC-TAC, TIC TAC; “quina hora és?” Prou! Vull fugir d’aquí!

No me’n vaig adonar que ja era al carrer corrent cap a l’estació, travessava el pont a córre cuita, no vaig ni mirar el rellotge de la farmàcia, no m’importava res més que tornar a ser allà dalt. A l’estació, un tren estava apunt de sortir i no vaig ser ni a temps de comprar el bitllet. Vaig pujar-hi, el trajecte es va fer llarg sols per les ganes que tenia d’arribar. Em vaig posar a caminar: necessitava tornar allà dalt. Un cop vaig ser a la muntanya, el paisatge se’m va empassar de nou, i la brisa em va aixecar un somriure. Vaig parar l’orella un instant: ni TIC, ni TAC.



NOTA: DEDICAT A TOTA LA COLLA DELS "ROJOS I NEGRES", AMB ELLS I ELLES EL TEMPS DESAPAREIX. GRÀCIES!

LA FOTO ÉS DEL PLA DE LA CALMA!!!