La Mar era una nena de 9 anys que vivia amb la seva família en un poblet molt petit del Pirineu català. Tant petit era el poble, que no tenia ni piscina, ni museus, ni molt menys biblioteca. El seu pare era ramader i la seva mare treballava a la formatgeria de la família. També tenia un germà gran, l’Arnau, que ja tenia 15 anys i estudiava a l’institut del poble del costat.
Ja de ben petita, el pare de la Mar, havia decidit que li explicaria un conte cada nit fins que fes 10 anys, tal com ho havia fet amb l’Arnau. Així doncs, la Mar se sabia de memòria totes les versions de la Caputxeta Vermella, coneixia pam a pam la Blancaneus, la Ventafocs, el Soldadet de Plom, els Tres Porquets, la Rínxols d’Or, en Joan sense Por, la Llegenda de Sant Jordi entre d’altres contes i rondalles. De contes n’hi ha un munt, però a la Mar li agradaven els d’aventures i els d’històries que havien passat en llocs que ella coneixia. Li agradava pensar que ella era protagonista en les històries que el seu pare li explicava. I, d’aquesta manera, s’adormia pensant que aconseguia coses impossibles, lluitava amb dracs i monstres diversos i vivia en paradisos plens de màgia.
Però un dia de juliol, en plenes vacances d’estiu, va arribar el desè aniversari de la nostra protagonista. El va celebrar amb una gran festa al costat dels seus amics i amigues, i de la seva família. Quan li van dur el pastís i li va tocar bufar les espelmes, la Mar va tancar els ulls i va pensar: “desitjo que els contes no s’acabin mai”.
Aquella nit el seu pare ja no li’n va explicar cap. La nena, però, espavilada com un pèsol, va procurar explicar-se alguna història ella mateixa, i va escollir Matilda, de Roald Dhal. A la Mar sempre li havia fet molta gràcia el fet que una nena de la seva edat comencés a llegir tants llibres de la biblioteca, i li sabia molt greu de no tenir-ne cap de propera.
L’endemà al llevar-se i després d’ajudar al seu pare amb les vaques, va decidir anar a la recerca de contes nous, així que abans de dinar va acostar-se a casa de l’avi Manel. Era un home vidu que vivia al poble des de sempre i tenia fama de saber molt. Va trucar a la porta i l’home la va rebre amb un somriure als llavis.
- Bon dia, Mar, què et porta fins aquí? Passa, passa.
- Hola Manel. Em preguntava si tu, que saps tant de tot, no em podries pas explicar un conte.
La Mar li va comentar la seva intenció i a l’home li va entusiasmar.
- Seu, seu – li va dir – t’explicaré la història d’en Joan de Ca la Font.
Ella va seure al terra del seu menjador, amb les cames creuades i va procurar escoltar atentament la història. No se’n volia perdre cap detall.
- En Joan de Ca la Font, era un jove que vivia al poble, a la masia del costat de la font del pardal. Jo el vaig conèixer quan era petit. Era un noi trempat i agradable. La qüestió és que munyia les vaques com ningú de la contrada i...
Quan va haver acabat, la petita va agrair-li a l’home que compartís allò amb ella i va córrer cap a casa, que ja era l’hora de dinar. Només entrar, es va dirigir a la seva mare i li va preguntar.
- Mama, mama, tu què en saps d’en Joan de Ca la Font?
- En Joan de Ca la Font? El de la Font del pardal?
- Sí, sí, el mateix. L’avi Manel me n’ha explicat la història.
- Ostres! Jo era molt petita quan el vaig conèixer. Me’n recordo molt poc.
- Diu que era capaç de munyir les vaques de tres en tres!
- De tres en tres? Com pot ser?
La Mar estava entusiasmada amb la història. Tant, que a la tarda va córrer cap a la Font del Pardal per posar-se en situació. Va mirar la casa, observant tots els detalls que l’avi Manel li havia descrit. Allò sí que era autèntic.
L’endemà va fer el mateix. Després de donar un cop de mà al seu pare, va córrer cap al poble i va trucar a la porta de la Senyora Antònia. Era una dona gran, també havia viscut tota la vida al poble i tothom la coneixia per l’enorme imaginació que tenia.
- Mar! Què tal petita? Què et porta fins aquí?
Com amb l’avi Manel, la nostra protagonista li va explicar que estava fent una recerca de contes i historietes per tal de saber-ne un de nou cada dia.
- Carai, sí que n’ets d’espavilada. Entra, entra i seu que t’explicaré la història de la Caputxeta Carbassa.
- La Caputxeta Carbassa? – La Mar tenia la sensació que la Senyora Antònia li volia prendre el pèl.
- Sí, sí. La Caputxeta Carbassa era una nena de la teva edat que vivia en aquest poble. De fet encara hi viu.
Allò sí que era curiós.
- Segueix, segueix siusplau.
- Es veu que de petita, el conte de la Caputxeta Vermella li va agradar tant, que va demanar-li a la seva mare que li’n cosís una caputxa igual que la del conte. La mare, però, de tela vermella no en tenia. Així que va esparracar un llençol vell i amb el suc d’una carbassa, el va tenyir de color taronja i va fer-li una caputxa tant maca com la de la protagonista del conte que de segur ja coneixes. La petita es passejava sempre amb aquella caputxa fins que va guanyar-se el nom de Caputxeta Carbassa. Un dia, la Caputxeta Carbassa...
A la Mar, aquella història li semblava ben original. Potser massa per ser certa, però el cas és que abans de marxar a dinar, la senyora Antònia va treure d’una caixa atrotinada una caputxa de color taronja idèntica a la que havia descrit en el conte.
- Té Mar, queda-te-la tu. A mi ja no em va bé.
Allò sí que era increïble.
- Moltíssimes gràcies, Senyora Antònia. La guardaré com un tresor.
- No, dona, no! Aquesta caputxa està feta per posar-se-la. I de que la cuidaràs, ja n’estic més que segura.
- Moltes, moltes gràcies.
La Mar se la va posar i va córrer cap a casa. A l’arribar, el seu germà la va veure i va esclafir a riure.
- On vas tant taronja?
- Sóc la nova Caputxeta Carbassa.
- No cal que ho juris.
Sense poder adonar-se’n, la petita ja estava relatant al seu germà, la història que la Senyora Antònia li havia explicat. L’Arnau es va quedar molt sorprès, ell havia sentit rumors sobre una Caputxeta Carbassa al poble, però no s’hagués imaginat mai que es tractés de la Senyora Antònia.
El tercer dia, la Mar va optar per visitar la casa d’una amiga seva, la Ching Lu, el seu pare feia temps que era al poble, però venia de la Xina. Estava segura que d’allà podria sortir-ne amb un conte típic xinès.
- Hola Mar, ara vaig a cridar a la Ching Lu.
- Hola!
En un tres i no res, les dues amigues ja seien al terra davant del pare esperant el conte.
- Explica el conte del panda que no li agradava el bambú! – va exclamar la Ching Lu.
- Vinga va! Doncs us explicaré aquest, et sembla bé, Mar?
- Sí, sí, i tant!
- Hi havia una vegada, en un bosc del nord de la Xina, un ós panda que es deia Bú. De ben petit, la seva mare li havia intentat donar fulles de bambú però a ell li semblaven molt poc gustoses: li agraden les galetes d’arròs...
Així, la Mar, cada dia anava a visitar la casa d’algú del poble per demanar-li que li expliqués un conte o alguna historieta. Van passar les setmanes i la petita havia après de tot arreu: històries del poble, contes inventats, contes improvisats, contes secrets, de por, de riure, d’amor, de plorar... algun, inclús, li havien explicat en versions diferents. Va córrer la veu que la petita volia un conte cada dia i ja li venien voluntaris que tenien ganes d’explicar-ne algun.
Un dia, però, la Mar es va llevar amb febre, plovia a bots i barrals i la seva mare li va prohibir rotundament sortís, que amb aquella tempesta d’estiu es podia posar més malalta. La petita estava molt trista...
- Eii! Per què estàs tant trista, germaneta?
L’Arnau havia entrat a l’habitació.
- Tinc febre, i la mama no em deixa anar a buscar un altre conte.
- Vols que te n’expliqui un, jo?
- Ho faries per mi?
- Oi tant! Estic orgullós de la teva recerca. Quan el papa va deixar d’explicar-me contes, jo també em vaig posar molt trist.
- I no vas fer res?
- Suposo que me’n vaig oblidar ràpid i em vaig conformar amb el què tenia. Però bé, t’he promès un conte, i te n’explicaré un.
La Mar li va dedicar un somriure i va seure a escoltar el seu germà. Era la història d’un pirata que s’havia perdut per les rambles de Barcelona, buscant el mar.
- D’on l’has tret, aquest conte? – va preguntar la Mar.
- De la Biblioteca del poble del costat.
La petita es va quedar rumiant un instant. Havia tingut una idea!
- Arnau, tu no podries pas dur-me contes de la Biblioteca? És que aviat començarà l’escola i no tindré temps d’anar porta per porta per aprendre noves històries.
- Em sembla una gran idea! Procuraré dur-te’n cada setmana.
D’aquesta manera, la nostra petita Mar, va poder aprendre un conte nou cada dia.
Ara, en aquell poble, ja tenen Biblioteca, i la Mar, que ja és gran, s’encarrega d’explicar cada dia un conte diferent als nens i nenes que hi van.
Alba Tintó i Rodríguez
- XIII Marató de Contes del Teatre Romea -
NOTA: La fotografia és de Gombrèn (Ripollès), un poble on sempre hi he estat molt de gust i que si no fos pel petit museu i per la piscina municipal, podria ben ser el poble de la petita Mar.
