dimarts, 4 de novembre de 2008

Vull fugir d'aquí

Vaig sortir de casa carregant la motxilla a les espatlles, potser sí que l’havia omplert massa. A pas ràpid per no perdre el tren altra vegada, vaig enfilar carrer amunt tot pensant que ja era hora que arribessin les vacances. A les 12:34h agafaria el tren, arribaria a les 13:43h i tenint en compte que teníem dues hores de caminada, que havíem de dinar pel camí i que no volia fer curt, vaig pensar que seríem a la casa pels volts de les quatre de la tarda. Comptava que amb una hora ens hauríem instal·lat i podríem tenir, aleshores, una estona lliure (d’una hora) en la qual podria fer la feina que duia de classe. Les dues hores següents serien per fer l’activitat que duia preparada i llavors...

- Lali! Lali!

Em vaig girar i vaig veure en Joan que esbufegava. Venia corrent per atrapar-me.

- Lali, espera’m!

- Ja t’espero, tranquil.

- Suposo que has deixat tot el que et vaig dir a casa, no?

- Rellotge, telèfon mòbil, MP3, i tot el que vagi amb piles, sí, ho he fet, però no sé si sobreviuré.

- Ja veuràs com sí. Allà on anem això et faria més nosa que servei.

No n’estava gens convençuda, em mirava el canell i el notava massa lleuger. El rellotge ja formava part de mi. Però bé, serien quatre dies: no arribarien a 96 hores. Quan passàvem per davant la farmàcia vaig exclamar un:

- Són dos quarts d’una, perdrem el tren!

- Lali, relaxa’t, anem de vacances per desconnectar i no fem pas tard enlloc.

No vaig dir res, però vaig pensar que el següent tren sortia a les 13’20h i que aleshores arribaríem a les 14’29h i hauríem de dinar abans de posar-nos a caminar i potser aleshores arribaríem a quarts de cinc a la casa i hauríem d’anar ràpid a instal·lar-nos si volíem tenir temps lliure per estudiar i que les dues hores que requeria la nostra activitat es podrien veure tallades pel berenar i que es faria fosc poc després i...

- Sé en què estàs pensant però relaxa’t que la RENFE no és mai puntual.

- Potser tens raó, però...

- La tinc, tranquil·la.

Certament el tren va arribar deu minuts tard.

A mida que passàvem per les diferents estacions, el grup anava creixent i aviat vam ser tots. Era una amistat curiosa, la nostra, ens havíem conegut per Internet i quedàvem de tant en tant (potser massa de tant en tant) per passar uns dies junts en algun lloc i gaudir de la companyia. Com que tots i totes ens bellugàvem en un ambient d’escoltisme o d’esplai, les nostres trobades seguien aquesta línia.

Van ser quatre dies de pau, tranquil·litat, i fins i tot vaig aconseguir oblidar-me de voler saber l’hora: ens despertàvem quan el cor ens deia prou i la jornada començava aleshores. Probablement si hagués tingut un rellotge a l’abast, m’hagués escandalitzat d’estar sopant a les cinc de la matinada, o dinant a les vuit del vespre.


La casa, dalt d’un turó al pre-pirineu, tenia unes vistes impressionants. Podia notar el fred de l’aire que m’apartava els cabells de la cara; després de dinar, gaudíem a so de guitarra de les millors postes de Sol i les nits, al ras i coberts amb un bon feix de mantes, eren les més estrellades que he vist mai. Els dies allà dalt eren tranquils, molt tranquils, i et permetien oblidar-te de tot. En mig de tanta pau, un dia en Joan em va agafar i se me’n va endur al cim del costat. No és que fos la muntanya més alta que he pujat mai però ja no recordava com de bé s’hi està. El relleu de Catalunya és preciós.

Quan vam tornar a casa estava rebentada i vaig procurar dormir tant com vaig poder. L’endemà, però, treballava, així que el despertador va tornar a sonar a les vuit del matí: tenia una hora per vestir-me, esmorzar, fer-me el llit, etc. i arribar a la feina. A l’arribar em vaig posar nerviosa de cop, m’havia desentrenat en allò de córrer amunt i avall, de dependre sempre de les hores, dels minuts i dels segons. No ho aguantava, potser m’hi vaig capficar massa però sentia de fons el rellotge que feia TIC-TAC, TIC-TAC i per més que corria, per més que feia feina, el rellotge no parava: TIC-TAC, TIC-TAC. Pensava... “ja has deixat tot el que et vaig dir a casa?” TIC-TAC, TIC-TAC; “l’aire m’apartava els cabells de la cara” TIC-TAC, TIC-TAC; “postes de Sol” TIC-TAC, TIC-TAC; “aquí el temps no importa en absolut” TIC-TAC, TIC TAC; “quina hora és?” Prou! Vull fugir d’aquí!

No me’n vaig adonar que ja era al carrer corrent cap a l’estació, travessava el pont a córre cuita, no vaig ni mirar el rellotge de la farmàcia, no m’importava res més que tornar a ser allà dalt. A l’estació, un tren estava apunt de sortir i no vaig ser ni a temps de comprar el bitllet. Vaig pujar-hi, el trajecte es va fer llarg sols per les ganes que tenia d’arribar. Em vaig posar a caminar: necessitava tornar allà dalt. Un cop vaig ser a la muntanya, el paisatge se’m va empassar de nou, i la brisa em va aixecar un somriure. Vaig parar l’orella un instant: ni TIC, ni TAC.



NOTA: DEDICAT A TOTA LA COLLA DELS "ROJOS I NEGRES", AMB ELLS I ELLES EL TEMPS DESAPAREIX. GRÀCIES!

LA FOTO ÉS DEL PLA DE LA CALMA!!!

dimarts, 26 d’agost de 2008

"Raspall" de Pere Calders

El dia que el “Turc”-un cadell de gos- es va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del “Turc” i el tindria a casa seva.
El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del “Turc” deixava vacant. Va provar de mirar-se amb uns altres ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tant poques combinacions realment divertides amb l’ocell que va veure de seguida que no passarien mai d’una superficial coneixença.
Aleshores imaginà que el llum de peu de la biblioteca era un fidel soldat que no tenia altra feina que servir-lo. Això li va donar la il·lusió, durant dues hores curtes, d’haver resolt el seu cas, però va comprovar que li quedava encara una terrible quantitat d’estimació perduda per tots els racons de la seva ànima. Provà d’establir una companyonia duradora amb una pilota de roba, amb un manyoc de cordill que, com a cordill, era únic en el seu tipus i, successivament, amb una baldufa americana, una herba nova del jardí i una canya llarga que havia fet l’enveja de totes les seves amistats. I va adonar-se que tot el coratge que havia posat en joc per tal de superar la situació no li servia de res, que la diferència entre totes aquelles coses i un gos era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Aleshores, va arribar
al convenciment que li calia trobar un substitut de gos, quelcom que, sense que la memòria del “Turc” en patís, pogués fer-ne semblança.
Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa seva.
Al vespre, una mica cansat per la capacitat de seguiment del seu nou amic, el nen va anar-se’n a dormir, i abans de ficar-se al llit lligà “Raspall” a la pota d’una cadira. Però encara no s’havia acotxat que ja un entendriment obligador el feia pensar en la manyaguesa de “Raspall” i en la seva docilitat per a adaptar-se a qualsevol mena de joc. Va fer-li una mica de mal el pensament que hauria de passar tota la nit fermat, dormint damunt la fredor de les rajoles, i, seguint un impuls indomable, saltà del llit d’una revolada, alliberà “Raspall” de la seva lligadura i se l’emportà a dormir amb ell.
I mireu si passen coses extraordinàries a vegades, que molt abans d’adormir-se el nen va adonar-se que el raspall irradiava calor de vida, que es premia contra el seu cos cercant una carícia. Això, naturalment, li va semblar molt seriós, perquè una cosa és que hom jugui a convertir un raspall en un gos i una altra cosa ben diferent és que la transformació es produeixi de bo de veres. Va alçar-se, obrí el llum i comprovà esbalaït que el raspall, sense perdre gens ni mica la forma de raspall, es movia com un gos. Va
saltar donant algunes voltes prop del nen i després va posar-se de panxa enlaire, per tal que l’amanyaguessin. Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que d’on podia treure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi.
El nen va considerar-ho així i tot seguit va tenir el desig d’anar a despertar els seus pares i explicar-los el meravellós esdeveniment. Però, assenyat com era, i coneixedor dels miraments que un fill ha de tenir amb els seus pares, va decidir esperar a l’endemà.
Queda ben entès, és clar, que no va poder dormir en tota la nit, i de bon matí, quan va sentir que la seva mare ja feinejava, va anar-la a trobar amb “Raspall” sota el braç.
-Mireu, mare –va dir-li-. He trobat un raspall que en realitat és un gos. Es belluga, coneix la meva veu i porta puces.
La mare se’l va mirar sense deixar la feina i li respongué:
-No siguis beneit i llença aquesta andròmina. Ja ets gran i hauries de tenir més seny.
El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la gent gran i la seva manera absurda de viure. No digué res més, s’emportà “Raspall” a la seva habitació i pensà que, si no el volien creure, tot això que es perdrien.
A l’hora de dinar la mare explicà, fent-ne burla, la descoberta del nen, i el pare va riure com si es tractés de la bajanada més gran de la terra. El nen no va replicar, perquè ja sabia que la justícia sempre s’obra camí, i esperava que, tard o d’hora tothom podria comprovar que
hi ha coses que no fan riure tant com sembla.
I mireu si anava poc errat que a la nit següent va despertar-lo un clapit de “Raspall”. Va desvetllar-se i sentí soroll de baralla a la biblioteca i la veu del seu pare demanant auxili. “Raspall” furgava la porta i tenia un rar neguit; el nen obrí, baixà les escales de puntetes i va veure el seu pare barallant-se amb un lladre que el dominava i estava a punt de baldar-li el cap amb un ferro de la xemeneia.
-Busca’l, “Raspall”, mossega’l!
“Raspall” va córrer com el vent, s’abraonà damunt del lladre i va mossegar-li la canyella. I el lladre es va quedar tan sorprès per l’agressió d’aquella mena de cosa, que va rendir-se de seguida i fou lliurat a la policia lligat de peus i mans.
Poc després, la mare afirmava amb llàgrimes als ulls que mai més no dubtaria de la paraula del seu fill, i el pare, passant la mà pel llom de “Raspall”, deia:
-Li farem una caseta al jardí, amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la porta, hi farem pintar unes lletres que diguin:
“No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”

dilluns, 9 de juny de 2008

"MARGARIDETA o la princesa de la sal"

Vet aquí un racó de món on tenia nas tothom.

Hi havia un rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Un dia el rei va tenir curiositat per saber fins a quin punt l'estimaven. Va cridar la gran i li preguntà:
- Digues, filla meva, la més gran, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com el pa.
I el pare li va contestar:
- Si em vols com el pa, queda't ençà.

Després va cridar la segona i li preguntà:
- Digues, filla meva, la mitjana, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com el vi.
I el pare li va respondre:
- Si m'estimes com el vi, queda't aquí.

I per últim cridà la tercera i com a les altres li va preguntar:
- Digues, filla meva, la més petita, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com la sal.

La resposta de la minyona disgustà el pare, que la va treure de casa dient:
- Si m'estimes com la sal, vés-te'n del meu casal!

La pobra noia, tota adolorida perquè el pare l'havia treta de casa, es posà un vestit tot esparracat i se'n va anar camps a través a buscar feina.

Camina que caminaràs, la filla petita del rei, que es deia Margarideta, va arribar a una casa de gent molt rica que tenien moltes oques i va demanar s i la volien llogar per portar i guardar les oques.

La mestressa li va dir que no, però l'hereu, que la ve veure, la va trobar molt agradable i delicada i va dir a la seva mare que se la quedés.

L'endemà la van enviar a pasturar les oquetes vora d'un riu. Quan va ser allà, la princesa va treure de sota la roba esparracada una pinta tota d'or i es va pentinar emmirallant-se a l'aigua del riu. Les oques van quedar totes embadalides, mirant-se-la, i no van menjar ni un bri d'herba.

Quan de vespre van tornar les oquetes a casa, la mestressa va preguntar si estaven satisfetes de la nova pastora i les oquetes van contestar:

"Oc, oc, oc,
d'herbetes no n'hem menjades,
però hem vist molt rica dama."

I la mestressa no va pas entendre el que les oquetes li volien dir.

L'endemà i l'altre endemà encara, va passar tot el mateix. La princesa es va pentinar, les oquetes embadalides no van menjar res i quan la mestressa va preguntar què tal, van contestar com el primer dia.

La mestressa, enfurida, volia treure la pastora, però l'hereu no es trobava bé i va demanar a la seva mare que la pastora li portés una tassa d'herbes.

Quan la Margalida li va dur les herbes, el noi li va preguntar:
- De quina casa ets filla?
- Sóc d'una casa molt pobra -va dir la Margarida-. Per què m'ho pregunteu?
- Veig, per la finor de les teves mans, que no ets pas pastora.
- Totes les meves germanes guarden bestiar com jo.
- No et puc pas creure. Per un estri del teu vestit esparracat he vist que, a sota, portes un vestit brodat d'or que no és pas de pastora.

La Margarida es va veure descoberta i va confessar al noi la veritat de qui era.

L'hereu i la Margarideta s'agradaven i van decidir casar-se. El dia de les noces van fer un gran dinar, al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També hi van convidar el pare de la núvia, que li agradava molt anar als convits.

Quan la princesa va saber que el seu pare hi aniria va demanar de cuinar ella mateixa el dinar del seu pare. Va procurar que fos el més exquisit de tots, però no hi va posar sal.

Després de l'àpat la Margarida va preguntar al rei:
- Senyor rei, us ha agradat el dinar?
- Hauria estat molt excel·lent si no s'haguessin oblidat de posar-hi sal. Més m'hauria estimat menjar sense pa ni vi que sense sal -va contestar el rei.
- Recordeu, majestat, que fa temps vàreu treure de casa una vostra filla perquè va dir que us estimava com la sal? -li va recordar la Margarida.

El rei reconegué el seu error. Llavors es va adonar que la núvia era la seva filla petita, que tant havia enyorat. Es van abraçar amb gran alegria.

I no sé què més va passar,
perquè jo allí els vaig deixar
i aquí me'n vaig venir
per poder-vos-ho explicar,
perquè si no hagués vingut,
no ho hauríeu sabut.

POPULAR (Recollit per Joan Amades)

dimecres, 4 de juny de 2008

"50 anys educant en valors"

“Entusiasme sospitós” és el títol d’un article que Carles Capdevila va publicar el passat 30 de maig a la contraportada del diari AVUI. És el títol sota el qual, el periodista i escriptor que la nostra ciutat acaba de premiar amb la segona edició del Gual Permanent, critica amb to irònic la visió generalitzada que es té de l’educació en el lleure.
Si us dic tot això és perquè a mi, que he estat escolta durant dotze anys i que ara m’estreno com a cap, l’article em va tocar força. El cas és que en aquest curs que ara comença, l’Agrupament Escolta i Guia Sant Esteve de Granollers celebrarà el cinquantè aniversari. Cinquanta anys des que Joan Castellsagué, entre d’altres persones, van decidir crear una nova associació a la ciutat que eduqués als nens i nenes, als nois i noies en el lleure, per tal de formar ciutadans conscients en aquesta societat que cada cop és més supèrflua o, com diu el periodista, “en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats”. Cinquanta anys en què, tot i que encara anem mancats de local propi, centenars de granollerins i vallesans hem passat per l’agrupament, on hem deixat el nostre granet de sorra.
És molta la gent que ens veu com una colla de kumbes idiotitzats que el dissabte a la tarda, en comptes de sortir de festa, ens reunim per fer jocs diversos i excursions. No s’adonen que el que fem és crear projectes per millorar, mica en mica, aquest món.
Vivim en una societat que fa créixer els infants a partir de valors com la competitivitat, l’egocentrisme i la ignorància, en aquests es basa, generalment, l’ensenyament a les escoles. A partir d’aquí, la criatura arriba a adulta envoltada de conformisme, sense ganes de canviar el món, tenint com a únics objectius trobar feina, crear una família i morir. Si al llarg de la història tothom hagués seguit aquest trist exemple, encara restaríem en cavernes fosques barallant-nos per matar a un mamut. És en els valors com l’empatia, la tolerància, el respecte, la solidaritat, etc. on trobem la manera d’avançar; i avançar bé. En la societat actual, això gairebé només s’aprèn en les associacions i entitats que treballem sense ànim de lucre.
Desconnectar de la ciutat, aprendre a conviure i madurar no són aspectes antiquats, ans al contrari, són el que la majoria necessitem, així com aprendre a assumir responsabilitats, a respectar la natura, a ser conscients del món que ens envolta i a pensar per nosaltres mateixos.
Què millor que aprendre a ser persona quedant tres cops al mes (dos caus i una sortida), anant a la muntanya, fent campaments plens d’aventures i d’anècdotes, envoltats de gent de la mateixa edat amb qui mantenir amistats que segurament duraran tota la vida? Encara creus que anant cada dissabte a la discoteca t’ho passaràs millor? Tu mateix, jo estic encantada. Per què no ho proves tu també? Vine a celebrar els cinquanta anys amb nosaltres!

Alba Tintó i Rodríguez
- Article per l'Entre Cumelles (desembre 2007) -

dimarts, 3 de juny de 2008

"El principi de les faroles"



Fa molts anys, bé, de fet no tants, es va posar de moda el tenir gallines com a animals de companyia. Com tothom sap, però, les gallines han de passejar de nit per tal de pondre ous rodons i això plantejava un greu problema. A les nits, els pobles resten a les fosques i la llum que surt de les finestres de les cases no és suficient com per passejar sense perill, per tant tothom sortia amb la corretja de la gallina a una mà i l’espelma a l’altra. Ah! Però què passava quan al pobre amo de la gallina se li descordaven els cordons de les sabates? Aleshores el problema es feia més gran encara, perquè per cordar-se les sabates havien de deixar l’espelma i la gallina, i aquesta última tendia a escapar-se. Als venedors de gallines allò ja els anava bé, perquè per estar a la moda tothom seguia comprant gallines cada dos per tres, però la despesa que suposava era força gran. Per evitar-ho, hi havia trucs per a tots els gustos: hi havia qui passejava de nit descalç, cosa perillosa perquè acabaven amb els peus plens de punxes; hi havia qui pagava a un entrenador de gallines per aprendre a cordar sabates; els sabaters van intentar treure models de sabates amb cordons que no es descordaven mai, però els preus estaven pels núvols...

Un dia, però, va aparèixer un home que venia llavors d’arbre flourescent vingudes de la Índia, d’un poble que es diu Faroland. Al principi ningú hi confiava però van veure que quan l’arbre creixia, feia tanta llum que no calia dur espelmes a la mà. De cop, el mercat es va saturar, tots els alcaldes de pobles i ciutats van decidir comprar aquesta llavor que permetia tenir il·luminats els carrers quan es feia fosc. El problema amb les gallines es va resoldre ràpid, ningú perdia les gallines i ni el venedor estava trist perquè, resolt l’entrebanc, la gent volia tenir tantes gallines com fos possible.

Amb el temps, la moda va passar com passen totes, però els arbres es van quedar. Pel seu origen, se’ls anomenava faroles. I és aquest el principi de les faroles que coneixem avui dia. Hi ha qui els hi diu fanals, però a casa meva sempre han estat faroles de Faroland.

Alba Tintó i Rodríguez
- Adaptació d'una paranoia de quan tenia 14 anys -

dilluns, 2 de juny de 2008

"Un món dins la nevera"



De petita, la mare em va dir un dia que no entrés mai dins la nevera: “ho dic pel teu bé”, va dir. Jo, però, xafardera com n’era, vaig aprofitar que m’havien deixat amb l’àvia roncant al balancí, per entrar al frigorífic. Al tancar la porta, l’espai es va fer immens i es va posar a nevar: l’ensurt que em vaig endur en comprovar que les volves eren de porexpan! Aleshores, del tercer prestatge van baixar les taronges i les llimones que, després de treure’s els abrics de velcro, es van llançar dins la piscina d’orxata. Tot seguit, i en ascensor, van pujar del congelador un grup de llenguados que de seguida van obrir-se les cremalleres dels uniformes i van fer un bot cap a la curiosa piscina.

Jo, al·lucinant de la festassa que s’havia muntat a la meva nevera, vaig sortir-ne corrent i no n’he dit mai res a ningú fins avui, filla, que et dic pel teu bé que no entris mai a la nevera.

Alba Tintó i Rodríguez
Concurs de minicontes de Sant Jordi 2008

Cada dia un conte



"Alba, m'han demanat que participi a la XIII Marató de Contes del Teatre Romea!"

Suposo que aquí comença tot. El Parés, bon amic des que es va apuntar als escoltes quan teníem 10 anys, i que fins fa cosa de 9 mesos sortia al Cor de la Ciutat representant l'Enric, em venir a dir això. Aleshores li vaig demanar que em deixés escriure el conte i vam acabar anant-hi plegats. Vaig titular-lo "Cada dia un conte" i d'aquí el nom d'aquest bloc.

És el tercer bloc que començo i espero que tingui més resultat que els anteriors. Intentaré escriure-hi cada dia, però ja aviso que sóc bastant mandrosa i vés a saber què acabaré fent. La intenció és que "Cada nit un conte" estigui ple de les històries que sovint em passen pel cap i espero que sigui l'excusa per anar practicant un xic el què m'agrada tant fer: escriure.

No només hi escriuré contes, també hi vindran a petar les meves paranoies, les meves il·lusions i probablement alguna o altra reivindicació. Historietes meves o històries que m'han marcat o que senzillament m'agraden, perquè la vida està plena de contes petits i contes grans, però sovint manca algú que els expliqui.

Així que, a partir d'aquí, us convido a formar part d'aquest bloc deixant les vostres opinions sobre els contes i històries que hi explicaré.

Moltes gràcies pel vostre temps,

Alba.

diumenge, 1 de juny de 2008

"Cada dia un conte"

La Mar era una nena de 9 anys que vivia amb la seva família en un poblet molt petit del Pirineu català. Tant petit era el poble, que no tenia ni piscina, ni museus, ni molt menys biblioteca. El seu pare era ramader i la seva mare treballava a la formatgeria de la família. També tenia un germà gran, l’Arnau, que ja tenia 15 anys i estudiava a l’institut del poble del costat.

Ja de ben petita, el pare de la Mar, havia decidit que li explicaria un conte cada nit fins que fes 10 anys, tal com ho havia fet amb l’Arnau. Així doncs, la Mar se sabia de memòria totes les versions de la Caputxeta Vermella, coneixia pam a pam la Blancaneus, la Ventafocs, el Soldadet de Plom, els Tres Porquets, la Rínxols d’Or, en Joan sense Por, la Llegenda de Sant Jordi entre d’altres contes i rondalles. De contes n’hi ha un munt, però a la Mar li agradaven els d’aventures i els d’històries que havien passat en llocs que ella coneixia. Li agradava pensar que ella era protagonista en les històries que el seu pare li explicava. I, d’aquesta manera, s’adormia pensant que aconseguia coses impossibles, lluitava amb dracs i monstres diversos i vivia en paradisos plens de màgia.

Però un dia de juliol, en plenes vacances d’estiu, va arribar el desè aniversari de la nostra protagonista. El va celebrar amb una gran festa al costat dels seus amics i amigues, i de la seva família. Quan li van dur el pastís i li va tocar bufar les espelmes, la Mar va tancar els ulls i va pensar: “desitjo que els contes no s’acabin mai”.

Aquella nit el seu pare ja no li’n va explicar cap. La nena, però, espavilada com un pèsol, va procurar explicar-se alguna història ella mateixa, i va escollir Matilda, de Roald Dhal. A la Mar sempre li havia fet molta gràcia el fet que una nena de la seva edat comencés a llegir tants llibres de la biblioteca, i li sabia molt greu de no tenir-ne cap de propera.

L’endemà al llevar-se i després d’ajudar al seu pare amb les vaques, va decidir anar a la recerca de contes nous, així que abans de dinar va acostar-se a casa de l’avi Manel. Era un home vidu que vivia al poble des de sempre i tenia fama de saber molt. Va trucar a la porta i l’home la va rebre amb un somriure als llavis.

- Bon dia, Mar, què et porta fins aquí? Passa, passa.

- Hola Manel. Em preguntava si tu, que saps tant de tot, no em podries pas explicar un conte.

La Mar li va comentar la seva intenció i a l’home li va entusiasmar.

- Seu, seu – li va dir – t’explicaré la història d’en Joan de Ca la Font.

Ella va seure al terra del seu menjador, amb les cames creuades i va procurar escoltar atentament la història. No se’n volia perdre cap detall.

- En Joan de Ca la Font, era un jove que vivia al poble, a la masia del costat de la font del pardal. Jo el vaig conèixer quan era petit. Era un noi trempat i agradable. La qüestió és que munyia les vaques com ningú de la contrada i...

Quan va haver acabat, la petita va agrair-li a l’home que compartís allò amb ella i va córrer cap a casa, que ja era l’hora de dinar. Només entrar, es va dirigir a la seva mare i li va preguntar.

- Mama, mama, tu què en saps d’en Joan de Ca la Font?

- En Joan de Ca la Font? El de la Font del pardal?

- Sí, sí, el mateix. L’avi Manel me n’ha explicat la història.

- Ostres! Jo era molt petita quan el vaig conèixer. Me’n recordo molt poc.

- Diu que era capaç de munyir les vaques de tres en tres!

- De tres en tres? Com pot ser?

La Mar estava entusiasmada amb la història. Tant, que a la tarda va córrer cap a la Font del Pardal per posar-se en situació. Va mirar la casa, observant tots els detalls que l’avi Manel li havia descrit. Allò sí que era autèntic.

L’endemà va fer el mateix. Després de donar un cop de mà al seu pare, va córrer cap al poble i va trucar a la porta de la Senyora Antònia. Era una dona gran, també havia viscut tota la vida al poble i tothom la coneixia per l’enorme imaginació que tenia.

- Mar! Què tal petita? Què et porta fins aquí?

Com amb l’avi Manel, la nostra protagonista li va explicar que estava fent una recerca de contes i historietes per tal de saber-ne un de nou cada dia.

- Carai, sí que n’ets d’espavilada. Entra, entra i seu que t’explicaré la història de la Caputxeta Carbassa.

- La Caputxeta Carbassa? – La Mar tenia la sensació que la Senyora Antònia li volia prendre el pèl.

- Sí, sí. La Caputxeta Carbassa era una nena de la teva edat que vivia en aquest poble. De fet encara hi viu.

Allò sí que era curiós.

- Segueix, segueix siusplau.

- Es veu que de petita, el conte de la Caputxeta Vermella li va agradar tant, que va demanar-li a la seva mare que li’n cosís una caputxa igual que la del conte. La mare, però, de tela vermella no en tenia. Així que va esparracar un llençol vell i amb el suc d’una carbassa, el va tenyir de color taronja i va fer-li una caputxa tant maca com la de la protagonista del conte que de segur ja coneixes. La petita es passejava sempre amb aquella caputxa fins que va guanyar-se el nom de Caputxeta Carbassa. Un dia, la Caputxeta Carbassa...

A la Mar, aquella història li semblava ben original. Potser massa per ser certa, però el cas és que abans de marxar a dinar, la senyora Antònia va treure d’una caixa atrotinada una caputxa de color taronja idèntica a la que havia descrit en el conte.

- Té Mar, queda-te-la tu. A mi ja no em va bé.

Allò sí que era increïble.

- Moltíssimes gràcies, Senyora Antònia. La guardaré com un tresor.

- No, dona, no! Aquesta caputxa està feta per posar-se-la. I de que la cuidaràs, ja n’estic més que segura.

- Moltes, moltes gràcies.

La Mar se la va posar i va córrer cap a casa. A l’arribar, el seu germà la va veure i va esclafir a riure.

- On vas tant taronja?

- Sóc la nova Caputxeta Carbassa.

- No cal que ho juris.

Sense poder adonar-se’n, la petita ja estava relatant al seu germà, la història que la Senyora Antònia li havia explicat. L’Arnau es va quedar molt sorprès, ell havia sentit rumors sobre una Caputxeta Carbassa al poble, però no s’hagués imaginat mai que es tractés de la Senyora Antònia.

El tercer dia, la Mar va optar per visitar la casa d’una amiga seva, la Ching Lu, el seu pare feia temps que era al poble, però venia de la Xina. Estava segura que d’allà podria sortir-ne amb un conte típic xinès.

- Hola Mar, ara vaig a cridar a la Ching Lu.

- Hola!

En un tres i no res, les dues amigues ja seien al terra davant del pare esperant el conte.

- Explica el conte del panda que no li agradava el bambú! – va exclamar la Ching Lu.

- Vinga va! Doncs us explicaré aquest, et sembla bé, Mar?

- Sí, sí, i tant!

- Hi havia una vegada, en un bosc del nord de la Xina, un ós panda que es deia Bú. De ben petit, la seva mare li havia intentat donar fulles de bambú però a ell li semblaven molt poc gustoses: li agraden les galetes d’arròs...

Així, la Mar, cada dia anava a visitar la casa d’algú del poble per demanar-li que li expliqués un conte o alguna historieta. Van passar les setmanes i la petita havia après de tot arreu: històries del poble, contes inventats, contes improvisats, contes secrets, de por, de riure, d’amor, de plorar... algun, inclús, li havien explicat en versions diferents. Va córrer la veu que la petita volia un conte cada dia i ja li venien voluntaris que tenien ganes d’explicar-ne algun.

Un dia, però, la Mar es va llevar amb febre, plovia a bots i barrals i la seva mare li va prohibir rotundament sortís, que amb aquella tempesta d’estiu es podia posar més malalta. La petita estava molt trista...

- Eii! Per què estàs tant trista, germaneta?

L’Arnau havia entrat a l’habitació.

- Tinc febre, i la mama no em deixa anar a buscar un altre conte.

- Vols que te n’expliqui un, jo?

- Ho faries per mi?

- Oi tant! Estic orgullós de la teva recerca. Quan el papa va deixar d’explicar-me contes, jo també em vaig posar molt trist.

- I no vas fer res?

- Suposo que me’n vaig oblidar ràpid i em vaig conformar amb el què tenia. Però bé, t’he promès un conte, i te n’explicaré un.

La Mar li va dedicar un somriure i va seure a escoltar el seu germà. Era la història d’un pirata que s’havia perdut per les rambles de Barcelona, buscant el mar.

- D’on l’has tret, aquest conte? – va preguntar la Mar.

- De la Biblioteca del poble del costat.

La petita es va quedar rumiant un instant. Havia tingut una idea!

- Arnau, tu no podries pas dur-me contes de la Biblioteca? És que aviat començarà l’escola i no tindré temps d’anar porta per porta per aprendre noves històries.

- Em sembla una gran idea! Procuraré dur-te’n cada setmana.

D’aquesta manera, la nostra petita Mar, va poder aprendre un conte nou cada dia.

Ara, en aquell poble, ja tenen Biblioteca, i la Mar, que ja és gran, s’encarrega d’explicar cada dia un conte diferent als nens i nenes que hi van.

Alba Tintó i Rodríguez
- XIII Marató de Contes del Teatre Romea -

NOTA: La fotografia és de Gombrèn (Ripollès), un poble on sempre hi he estat molt de gust i que si no fos pel petit museu i per la piscina municipal, podria ben ser el poble de la petita Mar.