dilluns, 9 de juny de 2008

"MARGARIDETA o la princesa de la sal"

Vet aquí un racó de món on tenia nas tothom.

Hi havia un rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Un dia el rei va tenir curiositat per saber fins a quin punt l'estimaven. Va cridar la gran i li preguntà:
- Digues, filla meva, la més gran, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com el pa.
I el pare li va contestar:
- Si em vols com el pa, queda't ençà.

Després va cridar la segona i li preguntà:
- Digues, filla meva, la mitjana, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com el vi.
I el pare li va respondre:
- Si m'estimes com el vi, queda't aquí.

I per últim cridà la tercera i com a les altres li va preguntar:
- Digues, filla meva, la més petita, fins a quin punt m'estimes?
- Jo, pare, us estimo tant com la sal.

La resposta de la minyona disgustà el pare, que la va treure de casa dient:
- Si m'estimes com la sal, vés-te'n del meu casal!

La pobra noia, tota adolorida perquè el pare l'havia treta de casa, es posà un vestit tot esparracat i se'n va anar camps a través a buscar feina.

Camina que caminaràs, la filla petita del rei, que es deia Margarideta, va arribar a una casa de gent molt rica que tenien moltes oques i va demanar s i la volien llogar per portar i guardar les oques.

La mestressa li va dir que no, però l'hereu, que la ve veure, la va trobar molt agradable i delicada i va dir a la seva mare que se la quedés.

L'endemà la van enviar a pasturar les oquetes vora d'un riu. Quan va ser allà, la princesa va treure de sota la roba esparracada una pinta tota d'or i es va pentinar emmirallant-se a l'aigua del riu. Les oques van quedar totes embadalides, mirant-se-la, i no van menjar ni un bri d'herba.

Quan de vespre van tornar les oquetes a casa, la mestressa va preguntar si estaven satisfetes de la nova pastora i les oquetes van contestar:

"Oc, oc, oc,
d'herbetes no n'hem menjades,
però hem vist molt rica dama."

I la mestressa no va pas entendre el que les oquetes li volien dir.

L'endemà i l'altre endemà encara, va passar tot el mateix. La princesa es va pentinar, les oquetes embadalides no van menjar res i quan la mestressa va preguntar què tal, van contestar com el primer dia.

La mestressa, enfurida, volia treure la pastora, però l'hereu no es trobava bé i va demanar a la seva mare que la pastora li portés una tassa d'herbes.

Quan la Margalida li va dur les herbes, el noi li va preguntar:
- De quina casa ets filla?
- Sóc d'una casa molt pobra -va dir la Margarida-. Per què m'ho pregunteu?
- Veig, per la finor de les teves mans, que no ets pas pastora.
- Totes les meves germanes guarden bestiar com jo.
- No et puc pas creure. Per un estri del teu vestit esparracat he vist que, a sota, portes un vestit brodat d'or que no és pas de pastora.

La Margarida es va veure descoberta i va confessar al noi la veritat de qui era.

L'hereu i la Margarideta s'agradaven i van decidir casar-se. El dia de les noces van fer un gran dinar, al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També hi van convidar el pare de la núvia, que li agradava molt anar als convits.

Quan la princesa va saber que el seu pare hi aniria va demanar de cuinar ella mateixa el dinar del seu pare. Va procurar que fos el més exquisit de tots, però no hi va posar sal.

Després de l'àpat la Margarida va preguntar al rei:
- Senyor rei, us ha agradat el dinar?
- Hauria estat molt excel·lent si no s'haguessin oblidat de posar-hi sal. Més m'hauria estimat menjar sense pa ni vi que sense sal -va contestar el rei.
- Recordeu, majestat, que fa temps vàreu treure de casa una vostra filla perquè va dir que us estimava com la sal? -li va recordar la Margarida.

El rei reconegué el seu error. Llavors es va adonar que la núvia era la seva filla petita, que tant havia enyorat. Es van abraçar amb gran alegria.

I no sé què més va passar,
perquè jo allí els vaig deixar
i aquí me'n vaig venir
per poder-vos-ho explicar,
perquè si no hagués vingut,
no ho hauríeu sabut.

POPULAR (Recollit per Joan Amades)

dimecres, 4 de juny de 2008

"50 anys educant en valors"

“Entusiasme sospitós” és el títol d’un article que Carles Capdevila va publicar el passat 30 de maig a la contraportada del diari AVUI. És el títol sota el qual, el periodista i escriptor que la nostra ciutat acaba de premiar amb la segona edició del Gual Permanent, critica amb to irònic la visió generalitzada que es té de l’educació en el lleure.
Si us dic tot això és perquè a mi, que he estat escolta durant dotze anys i que ara m’estreno com a cap, l’article em va tocar força. El cas és que en aquest curs que ara comença, l’Agrupament Escolta i Guia Sant Esteve de Granollers celebrarà el cinquantè aniversari. Cinquanta anys des que Joan Castellsagué, entre d’altres persones, van decidir crear una nova associació a la ciutat que eduqués als nens i nenes, als nois i noies en el lleure, per tal de formar ciutadans conscients en aquesta societat que cada cop és més supèrflua o, com diu el periodista, “en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats”. Cinquanta anys en què, tot i que encara anem mancats de local propi, centenars de granollerins i vallesans hem passat per l’agrupament, on hem deixat el nostre granet de sorra.
És molta la gent que ens veu com una colla de kumbes idiotitzats que el dissabte a la tarda, en comptes de sortir de festa, ens reunim per fer jocs diversos i excursions. No s’adonen que el que fem és crear projectes per millorar, mica en mica, aquest món.
Vivim en una societat que fa créixer els infants a partir de valors com la competitivitat, l’egocentrisme i la ignorància, en aquests es basa, generalment, l’ensenyament a les escoles. A partir d’aquí, la criatura arriba a adulta envoltada de conformisme, sense ganes de canviar el món, tenint com a únics objectius trobar feina, crear una família i morir. Si al llarg de la història tothom hagués seguit aquest trist exemple, encara restaríem en cavernes fosques barallant-nos per matar a un mamut. És en els valors com l’empatia, la tolerància, el respecte, la solidaritat, etc. on trobem la manera d’avançar; i avançar bé. En la societat actual, això gairebé només s’aprèn en les associacions i entitats que treballem sense ànim de lucre.
Desconnectar de la ciutat, aprendre a conviure i madurar no són aspectes antiquats, ans al contrari, són el que la majoria necessitem, així com aprendre a assumir responsabilitats, a respectar la natura, a ser conscients del món que ens envolta i a pensar per nosaltres mateixos.
Què millor que aprendre a ser persona quedant tres cops al mes (dos caus i una sortida), anant a la muntanya, fent campaments plens d’aventures i d’anècdotes, envoltats de gent de la mateixa edat amb qui mantenir amistats que segurament duraran tota la vida? Encara creus que anant cada dissabte a la discoteca t’ho passaràs millor? Tu mateix, jo estic encantada. Per què no ho proves tu també? Vine a celebrar els cinquanta anys amb nosaltres!

Alba Tintó i Rodríguez
- Article per l'Entre Cumelles (desembre 2007) -

dimarts, 3 de juny de 2008

"El principi de les faroles"



Fa molts anys, bé, de fet no tants, es va posar de moda el tenir gallines com a animals de companyia. Com tothom sap, però, les gallines han de passejar de nit per tal de pondre ous rodons i això plantejava un greu problema. A les nits, els pobles resten a les fosques i la llum que surt de les finestres de les cases no és suficient com per passejar sense perill, per tant tothom sortia amb la corretja de la gallina a una mà i l’espelma a l’altra. Ah! Però què passava quan al pobre amo de la gallina se li descordaven els cordons de les sabates? Aleshores el problema es feia més gran encara, perquè per cordar-se les sabates havien de deixar l’espelma i la gallina, i aquesta última tendia a escapar-se. Als venedors de gallines allò ja els anava bé, perquè per estar a la moda tothom seguia comprant gallines cada dos per tres, però la despesa que suposava era força gran. Per evitar-ho, hi havia trucs per a tots els gustos: hi havia qui passejava de nit descalç, cosa perillosa perquè acabaven amb els peus plens de punxes; hi havia qui pagava a un entrenador de gallines per aprendre a cordar sabates; els sabaters van intentar treure models de sabates amb cordons que no es descordaven mai, però els preus estaven pels núvols...

Un dia, però, va aparèixer un home que venia llavors d’arbre flourescent vingudes de la Índia, d’un poble que es diu Faroland. Al principi ningú hi confiava però van veure que quan l’arbre creixia, feia tanta llum que no calia dur espelmes a la mà. De cop, el mercat es va saturar, tots els alcaldes de pobles i ciutats van decidir comprar aquesta llavor que permetia tenir il·luminats els carrers quan es feia fosc. El problema amb les gallines es va resoldre ràpid, ningú perdia les gallines i ni el venedor estava trist perquè, resolt l’entrebanc, la gent volia tenir tantes gallines com fos possible.

Amb el temps, la moda va passar com passen totes, però els arbres es van quedar. Pel seu origen, se’ls anomenava faroles. I és aquest el principi de les faroles que coneixem avui dia. Hi ha qui els hi diu fanals, però a casa meva sempre han estat faroles de Faroland.

Alba Tintó i Rodríguez
- Adaptació d'una paranoia de quan tenia 14 anys -

dilluns, 2 de juny de 2008

"Un món dins la nevera"



De petita, la mare em va dir un dia que no entrés mai dins la nevera: “ho dic pel teu bé”, va dir. Jo, però, xafardera com n’era, vaig aprofitar que m’havien deixat amb l’àvia roncant al balancí, per entrar al frigorífic. Al tancar la porta, l’espai es va fer immens i es va posar a nevar: l’ensurt que em vaig endur en comprovar que les volves eren de porexpan! Aleshores, del tercer prestatge van baixar les taronges i les llimones que, després de treure’s els abrics de velcro, es van llançar dins la piscina d’orxata. Tot seguit, i en ascensor, van pujar del congelador un grup de llenguados que de seguida van obrir-se les cremalleres dels uniformes i van fer un bot cap a la curiosa piscina.

Jo, al·lucinant de la festassa que s’havia muntat a la meva nevera, vaig sortir-ne corrent i no n’he dit mai res a ningú fins avui, filla, que et dic pel teu bé que no entris mai a la nevera.

Alba Tintó i Rodríguez
Concurs de minicontes de Sant Jordi 2008

Cada dia un conte



"Alba, m'han demanat que participi a la XIII Marató de Contes del Teatre Romea!"

Suposo que aquí comença tot. El Parés, bon amic des que es va apuntar als escoltes quan teníem 10 anys, i que fins fa cosa de 9 mesos sortia al Cor de la Ciutat representant l'Enric, em venir a dir això. Aleshores li vaig demanar que em deixés escriure el conte i vam acabar anant-hi plegats. Vaig titular-lo "Cada dia un conte" i d'aquí el nom d'aquest bloc.

És el tercer bloc que començo i espero que tingui més resultat que els anteriors. Intentaré escriure-hi cada dia, però ja aviso que sóc bastant mandrosa i vés a saber què acabaré fent. La intenció és que "Cada nit un conte" estigui ple de les històries que sovint em passen pel cap i espero que sigui l'excusa per anar practicant un xic el què m'agrada tant fer: escriure.

No només hi escriuré contes, també hi vindran a petar les meves paranoies, les meves il·lusions i probablement alguna o altra reivindicació. Historietes meves o històries que m'han marcat o que senzillament m'agraden, perquè la vida està plena de contes petits i contes grans, però sovint manca algú que els expliqui.

Així que, a partir d'aquí, us convido a formar part d'aquest bloc deixant les vostres opinions sobre els contes i històries que hi explicaré.

Moltes gràcies pel vostre temps,

Alba.

diumenge, 1 de juny de 2008

"Cada dia un conte"

La Mar era una nena de 9 anys que vivia amb la seva família en un poblet molt petit del Pirineu català. Tant petit era el poble, que no tenia ni piscina, ni museus, ni molt menys biblioteca. El seu pare era ramader i la seva mare treballava a la formatgeria de la família. També tenia un germà gran, l’Arnau, que ja tenia 15 anys i estudiava a l’institut del poble del costat.

Ja de ben petita, el pare de la Mar, havia decidit que li explicaria un conte cada nit fins que fes 10 anys, tal com ho havia fet amb l’Arnau. Així doncs, la Mar se sabia de memòria totes les versions de la Caputxeta Vermella, coneixia pam a pam la Blancaneus, la Ventafocs, el Soldadet de Plom, els Tres Porquets, la Rínxols d’Or, en Joan sense Por, la Llegenda de Sant Jordi entre d’altres contes i rondalles. De contes n’hi ha un munt, però a la Mar li agradaven els d’aventures i els d’històries que havien passat en llocs que ella coneixia. Li agradava pensar que ella era protagonista en les històries que el seu pare li explicava. I, d’aquesta manera, s’adormia pensant que aconseguia coses impossibles, lluitava amb dracs i monstres diversos i vivia en paradisos plens de màgia.

Però un dia de juliol, en plenes vacances d’estiu, va arribar el desè aniversari de la nostra protagonista. El va celebrar amb una gran festa al costat dels seus amics i amigues, i de la seva família. Quan li van dur el pastís i li va tocar bufar les espelmes, la Mar va tancar els ulls i va pensar: “desitjo que els contes no s’acabin mai”.

Aquella nit el seu pare ja no li’n va explicar cap. La nena, però, espavilada com un pèsol, va procurar explicar-se alguna història ella mateixa, i va escollir Matilda, de Roald Dhal. A la Mar sempre li havia fet molta gràcia el fet que una nena de la seva edat comencés a llegir tants llibres de la biblioteca, i li sabia molt greu de no tenir-ne cap de propera.

L’endemà al llevar-se i després d’ajudar al seu pare amb les vaques, va decidir anar a la recerca de contes nous, així que abans de dinar va acostar-se a casa de l’avi Manel. Era un home vidu que vivia al poble des de sempre i tenia fama de saber molt. Va trucar a la porta i l’home la va rebre amb un somriure als llavis.

- Bon dia, Mar, què et porta fins aquí? Passa, passa.

- Hola Manel. Em preguntava si tu, que saps tant de tot, no em podries pas explicar un conte.

La Mar li va comentar la seva intenció i a l’home li va entusiasmar.

- Seu, seu – li va dir – t’explicaré la història d’en Joan de Ca la Font.

Ella va seure al terra del seu menjador, amb les cames creuades i va procurar escoltar atentament la història. No se’n volia perdre cap detall.

- En Joan de Ca la Font, era un jove que vivia al poble, a la masia del costat de la font del pardal. Jo el vaig conèixer quan era petit. Era un noi trempat i agradable. La qüestió és que munyia les vaques com ningú de la contrada i...

Quan va haver acabat, la petita va agrair-li a l’home que compartís allò amb ella i va córrer cap a casa, que ja era l’hora de dinar. Només entrar, es va dirigir a la seva mare i li va preguntar.

- Mama, mama, tu què en saps d’en Joan de Ca la Font?

- En Joan de Ca la Font? El de la Font del pardal?

- Sí, sí, el mateix. L’avi Manel me n’ha explicat la història.

- Ostres! Jo era molt petita quan el vaig conèixer. Me’n recordo molt poc.

- Diu que era capaç de munyir les vaques de tres en tres!

- De tres en tres? Com pot ser?

La Mar estava entusiasmada amb la història. Tant, que a la tarda va córrer cap a la Font del Pardal per posar-se en situació. Va mirar la casa, observant tots els detalls que l’avi Manel li havia descrit. Allò sí que era autèntic.

L’endemà va fer el mateix. Després de donar un cop de mà al seu pare, va córrer cap al poble i va trucar a la porta de la Senyora Antònia. Era una dona gran, també havia viscut tota la vida al poble i tothom la coneixia per l’enorme imaginació que tenia.

- Mar! Què tal petita? Què et porta fins aquí?

Com amb l’avi Manel, la nostra protagonista li va explicar que estava fent una recerca de contes i historietes per tal de saber-ne un de nou cada dia.

- Carai, sí que n’ets d’espavilada. Entra, entra i seu que t’explicaré la història de la Caputxeta Carbassa.

- La Caputxeta Carbassa? – La Mar tenia la sensació que la Senyora Antònia li volia prendre el pèl.

- Sí, sí. La Caputxeta Carbassa era una nena de la teva edat que vivia en aquest poble. De fet encara hi viu.

Allò sí que era curiós.

- Segueix, segueix siusplau.

- Es veu que de petita, el conte de la Caputxeta Vermella li va agradar tant, que va demanar-li a la seva mare que li’n cosís una caputxa igual que la del conte. La mare, però, de tela vermella no en tenia. Així que va esparracar un llençol vell i amb el suc d’una carbassa, el va tenyir de color taronja i va fer-li una caputxa tant maca com la de la protagonista del conte que de segur ja coneixes. La petita es passejava sempre amb aquella caputxa fins que va guanyar-se el nom de Caputxeta Carbassa. Un dia, la Caputxeta Carbassa...

A la Mar, aquella història li semblava ben original. Potser massa per ser certa, però el cas és que abans de marxar a dinar, la senyora Antònia va treure d’una caixa atrotinada una caputxa de color taronja idèntica a la que havia descrit en el conte.

- Té Mar, queda-te-la tu. A mi ja no em va bé.

Allò sí que era increïble.

- Moltíssimes gràcies, Senyora Antònia. La guardaré com un tresor.

- No, dona, no! Aquesta caputxa està feta per posar-se-la. I de que la cuidaràs, ja n’estic més que segura.

- Moltes, moltes gràcies.

La Mar se la va posar i va córrer cap a casa. A l’arribar, el seu germà la va veure i va esclafir a riure.

- On vas tant taronja?

- Sóc la nova Caputxeta Carbassa.

- No cal que ho juris.

Sense poder adonar-se’n, la petita ja estava relatant al seu germà, la història que la Senyora Antònia li havia explicat. L’Arnau es va quedar molt sorprès, ell havia sentit rumors sobre una Caputxeta Carbassa al poble, però no s’hagués imaginat mai que es tractés de la Senyora Antònia.

El tercer dia, la Mar va optar per visitar la casa d’una amiga seva, la Ching Lu, el seu pare feia temps que era al poble, però venia de la Xina. Estava segura que d’allà podria sortir-ne amb un conte típic xinès.

- Hola Mar, ara vaig a cridar a la Ching Lu.

- Hola!

En un tres i no res, les dues amigues ja seien al terra davant del pare esperant el conte.

- Explica el conte del panda que no li agradava el bambú! – va exclamar la Ching Lu.

- Vinga va! Doncs us explicaré aquest, et sembla bé, Mar?

- Sí, sí, i tant!

- Hi havia una vegada, en un bosc del nord de la Xina, un ós panda que es deia Bú. De ben petit, la seva mare li havia intentat donar fulles de bambú però a ell li semblaven molt poc gustoses: li agraden les galetes d’arròs...

Així, la Mar, cada dia anava a visitar la casa d’algú del poble per demanar-li que li expliqués un conte o alguna historieta. Van passar les setmanes i la petita havia après de tot arreu: històries del poble, contes inventats, contes improvisats, contes secrets, de por, de riure, d’amor, de plorar... algun, inclús, li havien explicat en versions diferents. Va córrer la veu que la petita volia un conte cada dia i ja li venien voluntaris que tenien ganes d’explicar-ne algun.

Un dia, però, la Mar es va llevar amb febre, plovia a bots i barrals i la seva mare li va prohibir rotundament sortís, que amb aquella tempesta d’estiu es podia posar més malalta. La petita estava molt trista...

- Eii! Per què estàs tant trista, germaneta?

L’Arnau havia entrat a l’habitació.

- Tinc febre, i la mama no em deixa anar a buscar un altre conte.

- Vols que te n’expliqui un, jo?

- Ho faries per mi?

- Oi tant! Estic orgullós de la teva recerca. Quan el papa va deixar d’explicar-me contes, jo també em vaig posar molt trist.

- I no vas fer res?

- Suposo que me’n vaig oblidar ràpid i em vaig conformar amb el què tenia. Però bé, t’he promès un conte, i te n’explicaré un.

La Mar li va dedicar un somriure i va seure a escoltar el seu germà. Era la història d’un pirata que s’havia perdut per les rambles de Barcelona, buscant el mar.

- D’on l’has tret, aquest conte? – va preguntar la Mar.

- De la Biblioteca del poble del costat.

La petita es va quedar rumiant un instant. Havia tingut una idea!

- Arnau, tu no podries pas dur-me contes de la Biblioteca? És que aviat començarà l’escola i no tindré temps d’anar porta per porta per aprendre noves històries.

- Em sembla una gran idea! Procuraré dur-te’n cada setmana.

D’aquesta manera, la nostra petita Mar, va poder aprendre un conte nou cada dia.

Ara, en aquell poble, ja tenen Biblioteca, i la Mar, que ja és gran, s’encarrega d’explicar cada dia un conte diferent als nens i nenes que hi van.

Alba Tintó i Rodríguez
- XIII Marató de Contes del Teatre Romea -

NOTA: La fotografia és de Gombrèn (Ripollès), un poble on sempre hi he estat molt de gust i que si no fos pel petit museu i per la piscina municipal, podria ben ser el poble de la petita Mar.